2011 ja? tarD? mai, mai es tard per dir tot el que penso.
Bernat ja fa dos anys quasi i mig que vas deixar aquest mon per anar-te’n en un altre, que va marxar el teu cos, però la teva anima no. Des de ben petita que he crescut al teu costat, al costat d’una persona, única, admirable, que es feia respectar, un exemplar a seguir,..tu per a mi i moltes persones vas ser com un pare, o un germana, mes que un professor, ets diferent a tots els demés. Des de ben petits que ja agafaves la teva guitarra i ens tocaves cançons, cantàvem tots junts, tots aquells fi de curs al teu costat. Em vas ensenyar que davant de una dificultat sempre tens de somriure i tirar endavant. A les teves classes de música amb el piano, a partir d’aquells temps que vaig voler posar-me en el mont de la música, a tocar el piano! Volies que aprengués a treu-re’m la vergonya i em feies tocar el que sabia tocar, m’ensenyaves. Un dia et vaig dir que sabia tocar la de “Chiquitita (abba)” i molt content em vas dir que quant la sabes tocar del tot que me la prepares be per tocar-la a la classe i dedicar-la a la Mònica. Era de nit, estava a casa al piano practicant-la, perquè l’endemà la tenia que tocar, i de cop em va venir la veina a donar-me la molt desagradable notícia, vaig estar plorant dies, i des de aquell dia que vaig jurar que no tornaria a tocar el piano. Se que mai ho oblidaré, ni a tu, ni a tots els moments que vam passar junts. Espero que siguis on siguis tu tampoc mai ens oblidis i ens portis dins del teu cor perquè nosaltres ho farem! T’estimo jo i tothom, i mai oblidarem tot el que has fet per nosaltres, i com molta gent diu, la pèrdua de tu la tenim, però la pèrdua dels records MAI, ni jo ni ningú. Espero que ens tornem a retrobar en el pas dels any sigui al cel, o on sigui. I pensa que l’ADEU mai i a sigut a sigut un ADEU I FINS AVIAT! t’estimo massa, GRACIES PER SER COM HAS SIGUT, PER TOT EL QUE HAS FET,..

Laura.

Arriba un altre abril

que em regala un nou paisatge:

viu, lluent, florit.

I a l’escalfor d’aquest sol de primavera

m’omplo d’aire i acluco els ulls,

amb l’esperança que apareguis d’imprevist

-      amb aquell posat tranquil -

i em diguis amb melosa veu

que ets aquí, amb mi.

Sé que vindrà un altre abril

i em tornarà a regalar un nou paisatge:

viu, lluent, florit.

I a l’escalfor del sol de primavera

tornaré a aclucar els ulls

per recordar-te.

Sabessis bé com ploren  les                paraules
del nostre vers que no podrà acabar-se mai,
com s’esmunyen i fugen del pentagrama absurd,
des que tu no hi ets, absurd,
des del meu enyor, absurd.

Et dic amic des de l’ immens silenci
de cada indret on nia el teu somriure nu,
que il·lumina i perfila l’espai de solitud
on servo els acords per tu
d’un cant que se’m torna mut…
Mai, ben segur que mai,
res no tindrà l’encís del moment conviscut.
Per molt que el temps em doni
el do d’un altre somni,
viuré captiu del goig de la memòria
i les paraules, el fil d’estimar-se.

Tant se val si no fem els camins que havíem previst recomençar,
els teus versos als llavis amics seran vaixells per l´ample mar
tan pitjor és la certesa infinita de no poder prendre’t més la mà,
l’enllaç d’amor del teu mirar.

Et dic adéu sabent-ne la resposta,
allò que estimes sempre t’ha d´acompanyar,
i així, fràgils, els gestos omplen de llargs ressons
les blanques parets del buit amb l’ombra del teu dibuix.

Mai, sé tan cert que mai,
res no tindrà l’encís del moment conviscut.
Per molt que el temps em doni
el do d’un altre somni,
viuré captiu del goig de la memòria
i les paraules, les claus per estimar-se.

Lluís Llach

• La mort és aquella regió de la qual cap viatger n’ha tornat…Un any ja, si sembla que fos ahir quan encara estaves entre nosaltres, rient, feliç… Sembla impossible, jo encara no m’ho crec… Encara tinc l’esperança de trobar-te en un dels dinars familiars, però no, mai hi ets…
  Si sabessis la quantitat de gent que va anar al tanatori, i després al enterrament a Pessonada… Allà em vaig fer aquesta foto. Si sabessis la quantitat de gent que plorava per tu i que segur que encara ho fa… la quantitat de gent que t’estimava… Però suposo que és normal, era molt fàcil agafar-te carinyo. Et recordo sempre envoltat de música. Te’n recordes quan tocàvem el piano junts? Tot el que em vas arribar a ensenyar… encara tens una promesa pendent per complir…
  Espero, Bernat, que siguis on siguis estiguis bé, que siguis feliç. Espero que no et falti res, que tu no sentis aquest buit que has deixat en nosaltres. Et mereixes això i molt més. Si no es així, la vida m’haurà recordat i demostrat un cop més lo injusta que arriba a ser…
  Se’t troba a faltar.
  T’estimo, Bernat. Sempre va ser així i sempre serà així.

Sara Carbó

Sempre et recordarem, Bernat.

Un petó pels pares d´en Bernat, per en Maurici i per tots els qui l´estimem.

Ferran, Laia, Elsa, Maria, Clàudia,Paula, Ricard i Alba.

L´estiu s´ha acabat i no tornarà.Amb el temps, arribaran les aubagues gelades.

Tots plegats marxarem pel camí, tant espinós, en aquesta vall del riu vermell. Costa amunt, trobarem el prat i reposarem.

Asseguts al nostre roc, veurem, amb els ulls vidrosos, les muntanyes frondoses de boscos. També el gel que es fa aigua, els rius i el llac.

És en aquest moment, sota la llum del sol i del cel, que tornarem a sentir la teva dolçor.

I així, ens donaràs calor i sentirem encara més dolç, fins a dir-te que t´estimem moltíssim.

Torna, si us plau, en aquest prat nostre. Jo sempre t´esperaré sota l´ombra d´un ametller, per dir-te, un altre cop, que t´estimo.

I és així, i només així, que, amb il.lusió, tornarem a baixar cap a la vall, caminant, per poder passar tots els segles del temps.

Maurici, Gener 2010.

S’ha creat un grup d’amics al Facebook, a la memòria d’en Bernat.