Sabessis bé com ploren les paraules
del nostre vers que no podrà acabar-se mai,
com s’esmunyen i fugen del pentagrama absurd,
des que tu no hi ets, absurd,
des del meu enyor, absurd.
Et dic amic des de l’ immens silenci
de cada indret on nia el teu somriure nu,
que il·lumina i perfila l’espai de solitud
on servo els acords per tu
d’un cant que se’m torna mut…
Mai, ben segur que mai,
res no tindrà l’encís del moment conviscut.
Per molt que el temps em doni
el do d’un altre somni,
viuré captiu del goig de la memòria
i les paraules, el fil d’estimar-se.
Tant se val si no fem els camins que havíem previst recomençar,
els teus versos als llavis amics seran vaixells per l´ample mar
tan pitjor és la certesa infinita de no poder prendre’t més la mà,
l’enllaç d’amor del teu mirar.
Et dic adéu sabent-ne la resposta,
allò que estimes sempre t’ha d´acompanyar,
i així, fràgils, els gestos omplen de llargs ressons
les blanques parets del buit amb l’ombra del teu dibuix.
Mai, sé tan cert que mai,
res no tindrà l’encís del moment conviscut.
Per molt que el temps em doni
el do d’un altre somni,
viuré captiu del goig de la memòria
i les paraules, les claus per estimar-se.
Lluís Llach
